La consciència
el coneixement immediat de sí mateix
La consciència
S’ha definit com la capacitat de l’ésser humà de veure’s i reconèixer-se a sí mateix i a les coses que veu i fa. Entenc que aquesta definició pertany al camp de lo psicològic, del psiquisme, en tant que implica tenir conceptes, memòria i un jo que coneix. Veig la consciència com allò que mira i existeix més enllà dels pensaments, les sensacions i la memòria.
En un moment de la infantesa vaig començar a tenir conceptes i a posar etiquetes (noms) a les formes que veia fora i sentia dins, vaig començar a fer-me una pelicula que em captivava i m’ho explicava tot. Ara, de gran, algún cop em passa quelcom semblant quan, sorprés per la inmensa varietat de formes i de colors amb que la energia se’m mostra, m’oblido de mi i torno a ser un personatge d’aquella meva pel·lícula infantil, amb guió i decorats actualitzats a dia d’avui.
Però hi ha moments en que no miro amb els ulls que etiqueten, sinó des d’un punt de consciència més profund. No veig les coses aïllades sinó formant part d’una unitat. I ja no em sento separat, com passa a la pelicula, sinó membre de la gran familia de la Natura, de la Vida. Escric que “veig” i que “em sento”, però aquestes paraules només son intents de descriure el record que queda després de viure aquest estat.
Sé que un dels meus privilegis, com ésser humà, és recuperar la habilitat d’alternar la mirada de la ment funcional (la que veu les formes i posa nom a les coses) amb la mirada de la consciència (la que veu les coses tal como son).
